diumenge, 11 de juny de 2017

El xocolater del carrer Argenteria

El carrer Plateria perdia l'any 1869 un obrador on s'elaborava i es venia xocolata. A la guia de Barcelona de 1857 ja es parla de “lonja de chocolate elaborado a mano”. El seu propietari es deia Josep Parellada Murgades i era el continuador de l'ofici que havia començat el seu pare, en Remigio Parellada, natural de Santa Creu d'Olorda. En Josep es va morir a la casa nº 19, on havien viscut i treballat amb el seu pare almenys des del 1842, en un carrer molt comercial on abundaven des de feia segles, els negocis d'argenters.



 Per fer-nos una idea en aquell moment hi havien 10 joieries funcionant: en Rafel Albareda en tenia una al numero 55, en Francisco Alorda al nº 52, els Carreras i Duran tenien tendes al nº 9,10,49 i 64, els Cabot ocupaven les finques 33,42,43,i en Pere Soler i Perich, guanyador de dos medalles d'or i una de plata a les Exposicions del 1825,1828 i 1845, es podia trobar al nº 63. A banda de les botigues dels argenters el carrer tenia altres tipus de negocis que ocupaven l'espai que anava des de la plaça de l'Àngel fins la Basílica de Santa Maria del Mar. Buscant a la guia de Barcelona de 1857 hi vaig poder trobar uns quants establiments de cintes i sedes, molt habituals en aquella època. En Pere Vidal tenia el seu establiment en el nº 69, en Josep Borrull en el 68, el Salvador Capdevila en el 23, i finalment el que més ens interessa, en Francisco Santonja ocupava el nº 28.




 En Francisco Santonja Bruguera va comprar en l'any 1847 la finca del carrer Plateria nº 28-30 que havia estat un antic negoci argenter. En aquell moment la seva dona era la Mercedes Camprodon i Batlle, i portaven 12 anys casats. Un germà d'aquesta, en Fco Camprodon, estava casat amb la Maria Parellada, germana del xocolater, que seria la que heretaria l'obrador de xocolata.

 El xocolater difunt i en Fco Santonja es coneixien des de feia uns anys, els vincles familiars i la proximitat dels dos negocis ho poden demostrar sense cap dubte. De totes maneres no he trobat fins ara cap document que els relacioni directament, en tot cas és lògic perquè es dedicaven a activitats totalment diferents.

 Els Parellada no van continuar en el negoci de la xocolata ja que en Josep no tenia fills, i  la seva germana, la Maria, la seva hereva, ho va voler deixar. El que si hem pogut recuperar, gràcies a l'arxiu de notaris, és l'inventari de l'any 1869.




 Inventari de Josep Parellada i Morgades, xocolater.

 A la Tenda

 - Un armari de fusta de portes de vidre per col.locar el xocolata elaborat 240 rals
- Un mostrador de fusta amb els seus calaixos 120 rals
- 8 lliures de xocolata elaborat 48 rals
- 2 pedres per moldre el cacau i fabricar xocolata 440 rals
- Un morter 60 rals
- Diverses eines i utensilis de l'ofici de xocolater 300 rals
- Una màquina per triturar el cacau 80 rals
- Una màquina per moldre canyella 400 rals
- Diversos motllos de llauna per fer tauletes de xocolata 60 rals
- Globus i canonada per a gas 60 rals.

- Total 1808 rals

( AHPB Notari: Francisco Javier Moreu. 1869 )


Miquel Playà


dimecres, 12 d’abril de 2017

El gremi de galoners i les bullangues

El darrer terç del segle XVIII, el moment de l'arribada a Barcelona, i la primera meitat del segle XIX quan la meva família es consolida a la ciutat, són encara per mi un terreny poc conegut. Les dades que s'han trobat, sobretot a l'arxiu de notaris, són encara insuficients per explicar l'evolució dels Santonja, des que van arribar fins al moment de la seva màxima expansió, a la segona meitat del segle XIX.

 Dels primers anys sabem que dos dels germans treballaven a la ciutat, en Francesc, casat amb la Maria Bruguera, al carrer Tapineria nº 10 en l'ofici de galoner, i en Bonaventura al carrer d'en Ripoll fent de sastre, dels altres no en tenim gaires més dades que el seu naixement, l'ofici, i cap document que ens aporti més detalls.

 El fill d'en Francesc i la Maria, en Francesc Santonja Bruguera, objecte de diversos articles al blog, va ser el continuador de l'ofici, ja que el seu únic germà varó va exercir de metge i la resta de germans eren noies. De la primera part de la seva vida no en tenim gaires dades, és a partir de l'any 1847, quan adquireix la finca del carrer Plateria per instal·lar-hi botiga i obrador, que els documents es succeïxen de manera ininterrompuda fins la seva mort, l'any 1874.

 A on podia trobar la informació que em faltava per poder entendre la primera part de la seva vida? En una visita a l'arxiu de notaris de Barcelona  vaig localitzar un notari que treballava pel gremi de galoners, jo sabia que en Francesc en formava part, com a mínim des del 1832. L'acta del gremi era del 10 de gener de 1836, on en Francesc Santonja, prohom del gremi, junt amb d'altres membres de l'entitat, expressaven el seu rebuig i preocupació pels aldarulls i anarquia del moment i al mateix temps felicitaven l'arribada del capità general i demés autoritats.
Baró de Meer
 Em puc imaginar els membres del gremi preocupats per la conflictivitat que es vivia des de feia temps a la ciutat . Les revoltes o bullangues, com es deien en aquell temps, eren continues des de la mort de Ferran VII. L'enfrontament entre els defensors d'un canvi ( els lliberals) i els partidaris de l'antic règim eren continus. Els treballadors, cansats de la misèria en la que vivien, van aprofitar per demanar millores en les condicions de treball, i acabar amb el regim absolutista que els oprimia.



La ciutadella


 En els primers dies del 1836 un grup de revoltats es va dirigir a la ciutadella i van executar a un grup de Carlins que hi estaven empresonats. La repressió per part del govern de Madrid va ser brutal, van ser deportats a Canàries i Cuba sis artesans i menestrals, quatre militars i sis caps de la milícia Nacional. També va ser nomenat un nou governador general, el Baró de Meer. L'ajuntament moderat, la junta de comerç, la comissió de fàbriques, i els gremis, es van inclinar per reprovar la revolta i van optar per la moderació.

Miquel Playà

dilluns, 13 de març de 2017

L' Ictíneo i els Santonja

El 15 de juliol de 1861 es publicava a la Corona, diari de caire progressista i catalanista fundat per Victor Balaguer, la notícia d' una subscripció popular promoguda per una junta formada per amics i entusiastes del projecte de submarí de Narcís Monturiol, amb la finalitat de recaptar fons per als assajos de l'Ictiniu II. Membres destacats de la burgesia Barcelonina componien aquella junta, per exemple:

 Francisco Puig i Esteve Julian Maresma Baró de Monclar Marqués d'Alfarràs Miguel Girona Francisco Barret Juan Muntadas Victor Balaguer ....... Francisco Santonja.


Diari La Corona

La sorpresa va ser trobar en Francisco Santonja implicat en un projecte d'aquesta naturalesa.

 Recordem que el primer Ictineu, construït entre el 1856 i el 1859, es va provar al port de Barcelona el 1859. Aquest submarí de 7 metres d'eslora, tot de fusta, imitava la forma d'un peix . Va fer més de 70 immersions durant les quals es va recollir una gran quantitat d'informació científica que va servir de base per a la construcció del segon submarí, l'Ictineu II. L'èxit parcial del projecte no suposà cap tipus de suport governamental. En conseqüència, Monturiol es va veure obligat a demanar ajuda a la societat benestant de l'època. Es posà en marxa una subscripció popular que assolí 300.000 pessetes de ciutadans de l'Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l'empresa “La Navegación Submarina” amb l'objectiu de desenvolupar el nou submarí.


Ictíneo

La participació d'en Francisco Santonja, junt amb personatges tan importants del país, com Victor Balaguer, Miquel Girona, el Marqués d'Alfarràs, etc, va possibilitar la continuïtat del projecte. És molt emocionant per a mi la col·laboració de la meva família en aquest afer. No he trobat, en tots aquests anys de recerca d'informació genealògica, gaires notícies com aquesta. Sempre he pensat, i poder no m'equivoco gaire, que els Santonja, no estaven gaire interessats en el món de la ciència i la cultura del nostre país, sempre me'ls he imaginat preocupats exclusivament per la marxa dels seus negocis. El suport a la causa d'en Narcís Monturiol em demostra que poder estava equivocat. També és veritat que si fóssim una mica malpensats podríem arribar a pensar que la seva participació fos una operació d'imatge molt ben pensada. De totes maneres mai sabrem les veritables intencions i tampoc es qüestió de treure mèrit a l'acció.


Narcís Monturiol

 Seguint amb la història que ens interessa, en Monturiol va dissenyar l'Ictiniu II amb tecnologies i elements més avançats . Aquest submarí va ser avarat el 2 d'octubre de 1864. Va ser un disseny revolucionari, ja que incorporava una màquina de vapor per a la seva propulsió. Malgrat els espectaculars avenços, el submarí encara tenia problemes: per exemple, en el seu interior la temperatura era molt elevada i això en limitava l’estona de navegació. La persistent manca de suport de les autoritats Espanyoles va suposar finalment que a l'any 1868 , l'Ictiniu II, fos venut com a ferralla.


Ictíneo II

Ens podem imaginar la decepció d'en Francisco Santonja i la resta de la junta que el va ajudar en una aventura que esdevindria fallida, sobretot per la manca de recolzament de les institucions Espanyoles.

Miquel Playà

dimecres, 15 de febrer de 2017

La febre de plata

L'any 1845 en Fco Santonja Bruguera vivia al carrer de la Boria enmig d'un estat d'excepció que la ciutat Comtal patia des de feia quatre anys pels continus conflictes amb l'estat Espanyol, en aquells moments sota el regnat d'Isabel II. Els Barcelonins encara recordaven el bombardeig del 1842, ordenat pel general Espartero. En Francisco vivia al carrer de la Bòria nª 5, on hi tenia una botiga de passamaneria. Pertenyia al gremi de Galoners que tenia la seva seu al carrer Volta de Sant Silvestre nª 5, molt aprop d'on vivia. El seu germà Josep, metge cirurgià, feia poc havia mort d'una malaltia pulmonar als 38 anys, i les seves germanes estaven casades i també vivien a la ciutat.

 Per a mi és sorprenent el que va passar l'any 1845. En Francisco, formava part d'una Societat, anomenada “Roma Pompeya”, que explotava o havia d'explotar unes mines de plata a la “sierra Almagrera” a la provincia d'Almeria. En un document que vaig trobar a l'arxiu de notaris de Barcelona, ell i la resta de socis donaven poders a un admistrador, veí d'aquelles terres, per gestionar l'esmentada societat.

 Com va decidir invertir en aquell negoci, i qui va influir en la decisió? En realitat aquella inversió estava molt allunyada del que la família Santonja estava acostumada a fer. En l' escriptura no hi figuren els diners invertits per cadascun dels socis, ni tampoc sabem els rendiments econòmics de l'operació. Així que em vaig dedicar a buscar la història de les mines de l'Almagrera.




 La serra de l'Almagrera és una petita cadena muntanyosa de 12 km de longitud i 4 d'amplada, va ser un centre de producció minera a la segona meitat del segle XIX. Situada a la província d'Almeria, discorre paral.lela a la costa, el mineral que s'hi podia trobar era el súlfur de plom amb gran contingut argentífer. El jaciment havia estat explotat des de l'antiguetat, i després del seu descobriment, cap a l'any 1839, es va produir una autèntica febre per explotar la zona. En el 1840 de les nombroses mines obertes tan sols en rendien 3, i el 1845 el número es va incrementar a 9 de rendibles. Els resultats van trascendir a nivell internacional i van atreure a diferents inversors d'Almeria, Murcia,Granada, Madrid o Barcelona. A partir de l'any 1847 els beneficis van descendir a causa de l'augment de les despeses d'extracció, degudes a que les galeries van arribar al nivell freàtic.




 La concessió d'una mina no suposava sempre que s'explotés posteriorment. Moltes concesions es van abandonar abans de ser explotades. El moviment especulatiu de compra i venda d'accions mineres va recòrrer tota la península. Venedors d'accions les oferien com una butlleta de loteria a totes les persones que les vulguessin comprar. Aquesta febre va arribar a les nostres terres i una part de la burgesia de la nostra ciutat hi va participar.


 No és inversemblant que algún conegut dels Santonja, o bé ell mateix, fes arribar la possiblitat d'invertir en unes mines de plata que en la decada dels 40 estaven donant molt rendiment. Com ja hem dit anteriorment no sabem fins a quin punt hi va invertir, ni tampoc el resultat en forma de beneficis. Cal dir que és molt possible que el negoci fos de curta durada amb algún rendiment que possibilités la millora de la situació econòmica familiar, fins al punt de poder comprar la casa- fàbrica del carrer Plateria dos anys més tard, concretament l'any 1847.

 Tot això no ho sabem, caldrà investigar més per saber quines van ser les conseqüències d'aquella operació en l'esdevenidor de les sederies Santonja.

Miquel Playà