dimarts, 30 d’octubre del 2012

Document del 1602

Document on en Pau Marmès apareix com a negociant i prestamista.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Dues generacions de pubilles i la guerra dels segadors

En Pere Santonge va ser l’hereu (en els documents l’alies ja figura com a cognom i desapareix Marmés), va treballar de traginer i es va casar amb la Joana Botelia, l’any 1602. Aquesta feina lligava perfectament amb l’activitat que duia la família: el comerç de la llana i l’activitat al molí (moldre el gra i batanar la llana ). Calia transportar tot aquest producte i donar-li sortida. La parella va tenir quatre fills, cap mascle, així que la pubilla va ser la Margarida Santonge nascuda l’any 1605.

Curiosament després de la mort d’en Pau Marmés el nombre de documents trobats tant del seu fill Pere com de la seva néta Margarida baixa notablement, la qual cosa fa pensar que l’activitat dels Santonge es veié reduïda per falta d’iniciativa, o bé que la situació del país no estava per a masses alegries. Justament cap a l’any 1640 un greu conflicte entre Espanya i França va provocar un empobriment general a Catalunya
i a Borredà per suposat. Els pagesos es van veure obligats a allotjar soldats de l’exèrcit espanyol i a pagar-ne la manutenció. Les masies i cases de Borredà no van poder suportar aquestes despeses extres tot tenint en compte que eren temps de males collites.

Corpus de Sang. Pintura d'Antoni Estruch. 1907
La Margarida es va casar amb en Jacint Soldevila l’any 1627 aproximadament (no tenim la data exacte) i van tenir sis fills, dels quals tant sols van sobreviure tres noies, una d’elles, la Marianna (nascuda l’any 1628), en va ser la pubilla.

Dues generacions seguides de pubilles podien suposar la pèrdua del cognom Santonge, però vet aquí que aquest es recupera a la següent generació amb en Jaume Santonge Vilageriu (1650-1702) de qui parlarem més endavant.

Reprenent el fil, la segona pubilla, la Marianna, va ensopegar amb els anys difícils comentats anteriorment. Males collites amb les conseqüents epidèmies, sobre tot una de pesta l’any 1650-1651 més un empobriment de la terra a causa de la guerra del Segadors. Consta en aquell temps que els Santonge encara tenien el molí i les terres situades a la serra de la Faja que treballava amb dedicació el marit de la Marianna, en Magí Vilageriu. La parella tenia set fills, el més gran dels quals en Jaume Santonge Vilageriu (1650-1702) .

Miquel Playà

dissabte, 27 d’octubre del 2012

El gremi de paraires de Borredà

En Jaume va tenir sort i segur que també empenta, va viure una situació més favorable que la que van patir els seus pares, i d’una manera decidida serà el primer de la nissaga que fa una aposta clara per l’ofici de paraire ( en seria un especialista).

Dos molins que van pertànyer a la família Santonge durant els segles XVI fins al XVIII, primer van treballar amb el Tisoi (el de l'esquerra) i després amb el molí de Dalt (el de la dreta). Fotografies extretes del llibre "Borredà" de la Rosa Serra.

El dia 15 de juny de 1669, quan tenia 19 anys, fundà la confraria i gremi de paraires de Borredà junt amb Josep Gall, Pere Garrós i Pere Teresanyes, la concessió la va otorgar l’abat de Ripoll .

Els paraires en aquella època compraven la llana (els sona, aixo? en Pere Marmés, pelleter, ja feia una feina semblant), la netejaven, la desgreixaven (el molí els venia perfecte per fer aquesta tasca) i finalment la filaven. La bonança econòmica va durar tots els anys de la seva vida. Borredà creixia poc a poc i la gent hi vivia prou bé, però treballant força.

En Jaume va millorar la situació econòmica dels Santonge, es va casar amb la Maria Àngela Campelans i varen tindre cinc fills, el més gran del quals en Pere Santonge i el més petit en Gabriel Jaume Santonge Campalans (1684-1732).

Els fills d’en Jaume no van tenir tanta sort, els va agafar un altre conflicte d’abast europeu , que va repercutir definitivament en les seves vides, la guerra de successió (1702-1714). El fill gran, en Pere Santonge, com a hereu es va quedar a Borredà, però més tard va morir probablement a la guerra. Els altres germans van aguantar com van poder al poble i el més petit, Gabriel Jaume, després d’allistar-se va buscar el seu futur en un altre lloc lluny de Borredà , concretament a Oristà.

Miquel Playà

divendres, 26 d’octubre del 2012

Recerca de cal Ferrer


El passat cinc de novembre buscant la referència de cal Ferrer de Borredà, apareguda en un document antic, vam dirigir-nos a la població Beguedana amb l'objectiu de trobar la casa on va viure la família Santonja a mitjans del segle XVI.

Abans de la visita havíem trucat a l'ajuntament de la població preguntant per la casa amb molt poques esperançes d'obtenir-ne resultats donat el molt de temps passat. Quina va ser la nostra sorpresa quan de seguida la persona de l'ajuntament ens va dir:

- Sí, hi ha un cal Ferrer, i tant que existeix. Ara és un botiga i també és un bar del poble!

Així que un cop a Borredà, acompanyats de la tinent d'alcalde de l'ajuntament, vam dirigir-nos a l'esmentada casa per poder parlar amb el seu propietari actual. Aquest ens va explicar que la casa s'havia cremat feia uns vint anys. En l'incendi es va cremar tota l'estructura de la casa junt amb tot el seu contingut, mobles, papers, fotografies i records familiars.


Vam marxar de Borredà després de consultar un llibre d'història local on deia que de cals Ferrer al llarg de la història del poble n'hi havia més, com a mínim un parell més, per tant els dubtes seguien oberts i ara calia esbrinar quin d'ells era el que van ocupar la família estudiada.

Us ensenyem les fotografies resultat de la nostra visita amb l'ànim de que alguna persona ens pugui ajudar en la recerca.

Miquel Playà

dijous, 25 d’octubre del 2012

L'arribada a Oristà

El poble d’Oristà comptava en aquells moments amb uns 660 habitants. Havia estat cremat quasi totalment per les tropes filipistes l’any 1718. Les cases, les masies, les terres i l’església parroquial, havien estat l’objecte de la venjança pel recolzament que tota aquella zona havia donat a la causa austriacista.


En Gabriel Jaume va arribar a Oristà quan el poble estava en plena recuperació. Es posà a treballar al molí del Solà de la Vall, allí va conéixer la Margarida Quintana i s’hi va casar poc temps després (no en tenim la data).

La família de la dona, els Quintana, eren propietaris d’una masia i també tenien telers de paraires. El matrimoni va tenir dos fills, en Joan i la Mª Anna. Era un moment de lenta recuperació després de la guerra. El treball del camp combinat amb la feina molí i dels telers no els devien deixar gaire temps per l’esbarjo. Tampoc sabem si la relació amb la família que queda a Borredà es va mantenir, el cas és que va anar passant el temps quan finalment el vint-i-quatre de febrer de 1732 en Gabriel Jaume mor després de fer testament davant del rector de sant Andreu d’Oristà, en Jaume Codina.Va deixar vídua, la Margarida Quintana, i dos fills petits.

El Joan Santonge i Quintana es va criar entre el molí, les terres, i els telers de paraire. De gran es va casar amb la Rosa Solà què era una de les filles dels amos del molí Solà de la Vall. La parella va tenir sis fills, curiosament tots ells van desenvolupar diferents oficis relacionats amb el tèxtil .Els fills del Joan i la Rosa van veure com aquesta activitat va anar creixent de manera imparable a tota Catalunya. Els centres de producció petits com Borredà, Oristà i molts altres més, es relacionaven amb altres de més grans, com Manresa, Igualada, Barcelona, etc. Les notícies que arribaven de la grans ciutats devien despertar en els germans Santonge els somnis de futur més grans.

Miquel Playà

divendres, 19 d’octubre del 2012

dijous, 18 d’octubre del 2012

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Cap a Barcelona

Les perspectives en un poble tan petit com Oristà no passaven més enllà del molí, les terres i dels quatres telers que servien per anar tirant, aixi que no es difícil imaginar que la inquietud per millorar va fer que els Santonge es proposessin saltar barreres.



No sabem en l'ordre que van anar arribant, però hi ha notícies que la germana gran, l'Elena, arriba a Barcelona l'any 1771, on va viure al carrer del Carme, núm. 8; en Gabriel, veler d'ofici, devia arribar amb ella, i en tenim notícies de l'any 1776, quan es casa amb la Josefa Mimó a Sant Pere de les Puelles, en el barri anomenat de Sant Pere, situat entre Passeig Lluís Companys i Via Laietana. Més tard hi ha dades del Bonaventura, que era sastre, instal·lat al carrer d'en Ripoll, on obre un petit obrador, després de passar l'examen de mestre el 1785. Més tard, en Francesc, d'ofici galoner, es casa a Santa Maria del Mar amb Maria Bruguera l'any 1796 i amb ella van viure al carrer Tapineria, al costat d ela catedral de Barcelona, on s'instal·la en una botiga i obrador; en el seu testament l'any 1823 hi ha una descripció de la casa, de la botiga i de l'obrador molt detallada. Finalment dels altres dos germans sabem que també venen a Barcelona però se'n perd el rastre.

Miquel Playà
Aquesta vegada us mostrem un document que creiem molt interessant. Es tracta del testament d'en Francesc Santonja i Solà, i que ja hem citat en el post anterior. En ell s'hi descriu de forma molt detallada el taller on treballava i la casa on vivia.



Els barris de Sant Pere i Santa Caterina (primera part)

El barri de Barcelona on encara es conserva la fàbrica de cintes i passamaneria de la família Santonja, correspon al que actualment s'anomena com a barri de sant Pere. Aquest barri, conjuntament amb el que es coneix com de Santa Caterina, se situa a la part Oriental de la Ciutat Vella de Barcelona, entre els carrers Trafalgar, el passeig Lluís Companys i el carrer del Rec. Ambdós barris deuen el seu nom a dos de les més importants institucions religioses de la Barcelona medieval. Una - Sant Pere de les Puelles- era un monestir benedictí femení fundat el segle X i que originà a partir del segle XII una vilanova amb la urbanització de les seves terres (carrers de Sant Pere més Alt, Sant Pere mes baix i Sant Pere Mitjà). L’altra institució, el convent dominic de santa Caterina, fou un dels més importants conjunts religiosos gòtics de la ciutat .


Imatge del plànol extreta de la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona

Quan els membre de la família Santonja hi arribaren a les darreries del segle XVIII eren barris alhora nobiliaris i d’artesans. Sovintejaven els palaus gòtics i casals com els dels carrers Mercaders i riera de sant Joan -desapareguts arran de l’obertura de la via Laietana a inici del segle XX-, o els barrocs i neoclàssics de Sant Pere més Alt (palau dels marquesos d’Alòs) i Sant Pere més Baix ( palau dels Dou reconvertit avui en l’escola Cervantes).

Aquests barris en estar creuats per una de les vies de sortida de la ciutat romana cap el Nord- la via francisca, actuals carrers de la Bòria, Corders i Carders - desenvoluparen, també, activitats assistencials i d’acollida de viatgers amb hostals ( el de la bona Sort ) i capelles (Marcús, Verge de l’Ajuda) que encara hi resten.

La funció artesana –present avui en el nom de molts dels seus carrers- s’inicià a l’edat mitjana gràcies a l’aigua del Rec Comtal, i dels molins de les basses de sant Pere arran del qual s’agrupaven els que adobaven la pell (carrer Blanqueria, Assaonadors) o treballaven la llana (Carders), i la seda. Les cases artesanes que aplegaven alhora habitatge i producció omplien bona part dels seus carrers, al costat de les cases gremials com la dels Galoners (desapareguda), o la dels Blanquers i la dels Velers ( Col•legi de l’Art Major de la Seda), que s’han mantingut en peu.

Imatge procedent de l'Encyclopedie de Diderot i d'Alembert on es veu el procés d'ordir la seda.

A partir del segle XVIII, la fabricació d’indianes havia iniciat una important transformació del barri amb la construcció de grans edificis manufacturers capaços de poder aplegar un bon nombre de treballadors, de capgirar el sistema gremial amb la transformació de les cases artesanes en cases de veïns i d’introduir- al costat de la llana i la seda- .una nova matèria prima com era el cotó. L'edifici que posteriorment allotjà la fàbrica dels Santonja té aquest origina de fàbrica d'indianes i fou originàriament bastit per Pau Canals el 1776.

Els germans Santonja arribats a Barcelona des d’Oristà a finals de la dècada de 1760 i començament de la de 1770, serien protagonistes d’aquesta transformació; a finals del segle XVIII instal•laren obrador i botiga, primer al carrer Ripoll i després al de la Tapineria com a galoners i cintaires de seda i perxers, passant el 1847 al d’Argenteria 28-30.

Un dels germans, Francesc Santonja comprà l’any 1858 la fàbrica d’indianes que fou de la famíla Canals-Canet del carrer Cortinas,6 cantonada Volta de Jueus i Portal Nou, 29, amb l’objectiu de transformar els seus obradors en una fàbrica de cintes de cotó i seda. Es tractava d’una nau de planta baixa i pis que l’any 1875 fou ampliada aixecant-li més pisos i adquirint aleshores la fesomia externa que avui encara té.

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona


dimarts, 16 d’octubre del 2012

Els barris de Sant Pere i Santa Caterina (segona part)

Al llarg del segle XIX, amb la desamortització eclesiàstica (1835) aquests barris experimentaren importants transformacions; l’enderroc d’alguns convents donaren pas a nous equipaments (sobre el solar del de santa Caterina es bastí l’actual mercat del mateix nom), nous conjunts d’habitatges i fins i tot a noves fàbriques -com la dels Achon sobre el convent de Sant Francesc de Paula. Afortunadament, Sant Pere de les Puelles, primer convertit en caserna va esdevenir, i segueix fins avui, com a parròquia.

La introducció de les màquines de vapor els convertiren a mitjans segle XIX en uns dels principals barris fabrils i obrers de la ciutat emmuralla, amb grans edificis industrials com el de l’empresa de cortinatges i catifes de fibres de mescla de Solà, Sert i germans, les de teixits de seda dels Vilumara, dels Escuder o la dels Malvehy; apareixerien aleshores les cases de veïns resultat tant de la transformació i densificació de la casa artesana com de noves construccions en alçada.


Plànol de Barcelona del 1846

Aquest canvi energètic afectà també a la fàbrica dels Santonja que sent ja un dels principals fabricants barcelonins de cintes, mecanitzaran i dotaran de nous elements energètics la seva fàbrica.

L’obertura del carrer Princesa (1853) suposà el primer esventrament de la trama medieval que fou substituïda per un seguit d’edificis residencials neoclàssics. A principis del segle XX l’obertura de la via Laietana com una via ràpida entre l’Eixample i el port separà els barris de sant Pere i santa Caterina de la resta de la ciutat gòtica.

Precisament la família Santonja amb botiga d’antic al carrer de la Bòria,5 (segons la Guia de Barcelona de Sauri i Matas del 1849) i al d’Argenteria,28-30 (segons El Consultor de 1863, i La Barcelona Selecta del 1908) , acabaria obrint al número 45 d’ aquesta nova via un establiment comercial dedicat a la venda a l’engròs i al detall dels seus productes de cinteria (etiquetes cosides per a sastreria y camiseria).

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Els barris de Sant Pere i Santa Caterina (tercera part)

Paral•lelament, a finals segle XIX molts dels grans edificis industrials es convertiren en indústria compartida ( Sert, Vilumara, Malvehy-Samarach); aquest fou, també, el cas de la fabrica dels Santonja que en mans de la mateixa família (resident a sant Gervasi a finals de del segle XIX) varen llogar parts de la fàbrica a diferents empreses (naips Comas, Ganiveteria de Josep Massons...) mantenint la part alta de l’edifici del carrer Cortines i de la casa del Carrer del Portal Nou, 29 amb els seus telers de cinteria amb producció fins a la dècada del 1950; mostra del manteniment d’aquesta activitat és que l’any 1932 sol•licitaren, a les pàgines de La Vanguardia teixidores de cintes donant com adreça l’estatge del Portal Nou.

Fins al darrer terç del segle XX, les indústries bona part de les quals s’havien desplaçat a fora del barri, tot i que hi mantenien seus socials, magatzems i algun obrador (fabrica Sert, La Lanera), donaren pas a un comerç tèxtil a l’engròs; aquesta activitat comercial augmentaria arran de l’establiment de seus, despatxos i magatzems d’indústries de teixits d’arreu de la ciutat i de Catalunya als principals carrers del barri de Sant Pere, gràcies a la tradició tèxtil i a la proximitat del port i de les línies de ferrocarril i dels accessos principals . Aquesta funció encara perdura, avui en forma de magatzems de pret a porter, confecció i fornitures, que poc a poc han començant a passar a mans de comerciants xinesos.


Al llarg del segle XX aquests barris han conegut importants canvis demogràfics i econòmics. Una forta immigració (a la dècada del 1920-1930 i del 1950-1970) i a partir de la dècada del 1970, una forta davallada poblacional amb l’envelliment del veïnat, íntimament relacionat amb la crisi econòmica, la desaparició d’infrastructures i serveis (estació de França, mercat del Born) així com a les intervencions urbanístiques que n’han destruït una part del patrimoni històric-artístic. Recentment, ha rebut una forta immigració extracomunitària, alhora que nous equipaments i intervencions agosarades com la del mercat de Santa Caterina obra de l’arquitecte Enric Miralles intenten donar un nou caràcter a aquests dos barris molt afectats per intervencions urbanístiques i noves construccions. Les transformacions del sector proper al mercat del Born en una àrea turística i d’oci està produint, també, un important canvi social.


En aquest context alguns nous col•lectius més benestants han apostat per tornar a viure-hi cercant espais i formes imaginatives respectuoses amb el patrimoni industrial. En aquesta línia es situa la rehabilitació i transformació de la fàbrica dels Santonja en lofts realitzada a la dècada del 1990 per l’equip d’arquitectes Cortacants.

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona

diumenge, 14 d’octubre del 2012

La Barcelona de finals del segle XVIII

En un sector que estava encara dominat per la transformació de la llana, a finals del segle XVIII es va anar imposant com a primera matèria, el cotó i la seda. A conseqüència de la Guerra Gran contra la França revolucionaria, es produeix una crisi econòmica general, però al mateix temps representa una oportunitat pels galoners i sastres que han de confeccionar les indumentàries de l'exèrcit espanyol. Els dos germans, Bonaventura i Francesc, perfectament adaptats a Barcelona, s'hi arrelen i poc a poc van progressant. Totes les decisions que prenen sempre estan pensades en funció del negoci. Així que la tria de parella, l'educació dels fills, les amistats i fins i tot el gaudiment del temps lliure estarà calculat. Aquest serà l'origen d'un negoci tèxtil que tenia com a finalitat proveir la vestimenta de l'exèrcit i de l'església treballant amb materials nobles com la seda, la llana i el lli. Confeccionaven en els seus telers: galons, cintes i d'altres detalls petits.

L'obrador del carrer d'en Ripoll i del carrer Tapineria va donar com a resultat anys més tard, i després de passar pel carrer Argenteria, una petita colònia tèxtil amb les seves quadres i habitatges situada al bell mig del barri de Sant Pere on els Santonge havien comprat una vella fàbrica d'indianes a la família Canet l'any 1858.

Actualment la fabrica està rehabilitada com a habitatges i les antigues vivendes estan en procés de reforma.
La família Santonja a la torre del carrer Balmes de Barcelona, s. XX
Els Santonge va fer un llarg viatge: de Saintes, a França, a Borredà, del treball de paraires, tranformant la llana en teles, fins a la feina minusciosa i detallista dels teixits i productes de seda, del Borredà del segle XVI a la Barcelona fabril del segle XIX. La seva història es també la història de l'evolució del tèxtil del nostre país.

Miquel Playà

dijous, 11 d’octubre del 2012

Els oficis cintaires I

Arribats a aquest punt de la història dels Santonja, ens agradaria aprofundir en els oficis cintaires, que varen fascinar a bona part dels membres d'aquesta família, fent que s'hi dediquessin durant generacions.

En primer lloc voldriem explicar-vos què és la Cinteria. La Cinteria és una indústria popularment poc coneguda, però que té una gran repercussió en la nostra vida qüotidiana. És la indústria dels teixits estrets que inclou tot tipus de productes: des de passamaneries, fins a etiquetes, cordons de sabates, i productes més industrials, com les eslingues que utilitzen les grues, etcètera.

Aquesta indústria va néixer, en un primer moment, al voltant de la seda. Com suposo que ja sabreu, la seda és originària de la Xina i que va arribar a les nostres terres a través, primer, de la ruta de la seda que travessava Àsia i el Pròxim Orient fins al mediterràni, i després, per l'Al-Andalús que va fer possible el naixement de petits obradors i tallers dedicats a la manufactura d'aquest material. Ben aviat, tota aquesta indústria es va extendre per Europa creant-se centres d'especial interès a França i a Itàlia, on a partir del segle XVI es van començar a crear productes de seda de molt valor.

A Catalunya quan parlem de seda pensem en els teixits amples, les teles que s'utilitzaven per a la confecció de vestits i altres productes. Però cal destacar una gran varietat d'altres objectes que són els que van donar lloc a la cinteria i que anirem explicant en els posts següents: les passamaneries, els vels, les cintes, etc.


Alba Subirana

dimecres, 10 d’octubre del 2012

El oficis cintaires II: la Passamaneria

La setmana passada vam introduir els inicis de la indústria de la cinteria. En aquest nou post ens acostarem a aquests primers productes que es fabricaven en petits tallers familiars situats als baixos de les cases.

Recreació d'un taller de passamaneria al Museu de la Tècnica de Manresa. MTM

La Passamaneria és la branca de la cinteria dedicada a la fabricació d'elements decoratius com són les borles, els passamans, les floques, les bosses, els botons, els cordons, els galons, etc.

Gràcies a l'"Encyclopédie" a càrrec de Denis Diderot i Jean d'Alembert, i d'uns gravats que s'hi varen publicar, podem conèixer com eren els tallers de passamaneria francesos. Gràcies a aquests dibuixos podem veure en quins espais treballaven. Sabem que treballaven en un obrador, en un espai petit, relativament fosc de la planta baixa. Per tant estem parlant d’un obrador encara tradicional i d’un mercat encara tradicional: l’espanyol i l’americà.

Per fabricar la gran varietat de productes de passamaneria- passamans, borles, floques, bosses, serrells, galons, cordons, botons recoberts, etc.- es van desenvolupar tres modalitats, la del teler de perxer o de cinteria, la de mà i la de taulell.

El procés més important en la fabricació dels productes de passamaneria era el de la preparació del fil amb l’ordidor vertical o de “bota” i la fileta. L’ordidor és una màquina que serveix per omplir l’ordit (els fils que van de llarg a lalrg de la peça), les ànimes que aniran al teler.Un cop filat es confeccionaven les peces en les diverses modalitats: a mà, i en un taulell on es trobaven totes les eines- fuset, motllo, “panecillo”, nimes, puetes, filferros, pintes, “nyinyam”, etc. A màquina en un petit teler de perxer o manual. I la fabricació de cordons retorts que es feia amb un torn.

Alba Subirana

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Elena Santonja, la primera en arribar a Barcelona

La primera notícia que tenia de la meva família a la ciutat de Barcelona, era de l'Elena Santonja Solà on demanava una dot per a donzelles a l'ajuntament . Aquest document tan valuós per poder reconstruir l'història dels meus avantpassats, el vaig trobar per casualitat a l'arxiu del Pi, quan feia una recerca dels germans de l'Elena, ja fa una bona colla d'anys, però l'assumpte el vaig deixar aparcat perquè en aquell moment no hi havia possibilitat de trobar més informació.

Fa poc revisant els papers on prenc notes de totes les visites als diferents arxius i després d'una conversa amb l'Albert de Sucre, vaig decidir a tornar al fil que havia abandonat. Així que a l'arxiu històric de la ciutat, vaig trobar el document complert pel que feia al dot que l'Elena havia demanat a la segona meitat del segle XVIII (1).


Aquest document és una font d'informació genealògica que no té preu. En ell s'esmenta que l'Elena portava tres anys vivint a Barcelona, la qual cosa situa la seva arribada l'any 1769 , ja que el document és del 1772. Parla de que havia viscut a casa de Josep Romaní, que després va viure al carrer Basea a casa de Francesc Masnou, i per últim que vivia a casa de l'Aleix Feliu de la Penya al carrer del Carme nº 8 de la “Parroquia del pi”.

Era de suposar que l'Elena havia fet feines de tipus domèstic en totes aquelles cases ja que no se'n especifica cap d'altre, però el que era més interessant era el nom del seu últim senyor: l'Aleix Feliu de la Penya

Els Feliu de Penya, era una família dedicada des de feia molt de temps al comerç de teles a Barcelona, declarats partidaris del bàndol austriacista durant la guerra de successió . En Salvador Feliu de la Penya ( ? - 1733 ), pare de l'Aleix, fou defensor de la ciutat en el setge del 1714. Un cop acabada la guerra van haver de marxar a l'exili per poder retornar uns anys després i anar recuperant poc a poc el seu prestigi.




El fill del Salvador, l'Aleix Feliu de la penya Isern ( 1714 - 1782), va ser, tal com indica el document, doctor en dret i relator de l'audiència de Catalunya. En el moment en que l'Helena treballa a la seva casa devia tenir uns 58 anys i és possible que col.laborés en la companyia tèxtil que tenia amb la seva família. Ara bé s'obren alguns interrogants. Per què l'Helena demana una dot a l'ajuntament?? Per casar-se??? No hi ha rastres de cap casament. Per entrar a un convent com a novícia??? Poder sí, però s'haurà d'investigar en els convents i monestirs d'aquella època i pel que sembla aquesta informació serà bastant complicada d'obtindre degut a la desaparició de molts documents en les diferents revoltes succeïdes en la nostra ciutat!!!

També sembla molt interessant d'investigar quina relació hi ha entre la família de la Penya i l'arribada dels germans Santonja poc temps després. És veritat que aquestes coneixences de l'Elena va afavorir els negocis de la família Santonja en una ciutat , tan llunyana d'Oristà, on no coneixien ningú??? Deixem l'interrogant obert !!!

Miquel Playà

(1) AHCB Inventari ajuntament borbònic 1D.XIX-7